Per a Thomas Mann (1875–1955), la figura de Wagner va ser el símbol perfecte del segle XIX. A la seva música, teixida amb harmonies trencades i sostingudes tensions dramàtiques, hi escoltem la nostàlgia decimonònica d’un ideal perdut, d’un món que un dia va ser complet i que no tornaria mai més. L’any 1933 esdevenen dos fets d’importància disparella: Hitler assumeix el poder i Mann publica aquest monogràfic. Potser estiguem, llavors, davant l’última mirada ingenua que algú va dedicar a la figura de Wagner, tacada d’ençà per l’ombra del nazisme. I potser fos la prosa magistral de l’autor de La muntanya mágica l’única capaç de copsar en la seva totalitat la grandesa d’una de les últimes figures del romanticisme alemany i del seu idealisme, que el segle XX va destruir per sempre.
