«Mozart, considerat sota una lent filosòfica, és encara més sorprenent que com a autor d’obres sublims. Mai l’atzar ha presentat tan nua, per dir-ho així, l’ànima d’un home de geni. El seu cos hi jugava un paper del tot secundari en aquell sorprenent assemblatge que anomenem Mozart i que els italians, avui, anomenen “aquell monstre de l’enginy”».
Es difícil no sentir, en escoltar una peça de Mozart, una mena d’inhabitual alegria. És la mateixa que sentim davant el vol efímer de la papallona i davant la primera pluja que humiteja, per fi, la terra agostejada per l’estiu. És la felicitat de les coses simples, senzilles fins al punt de tornar-se màgiques. I no és d’estranyar que la sentim en els compassos de qui va compondre la major part de la seva música al seu cap i que només es va resignar a posar negre sobre blanc obres mestres com Don Giovanni un dia abans de la seva representació. Del nostre estupor davant d’aquesta alegria genial en donen fe les pàgines d’aquesta biografia, amb les que un encara desconegut Stendhal (1783-1842), que encara no havia escrit El roig i el negre ni La cartoixa de Parma, va iniciar la seva carrera literària el 1814.
