«Sofrent i gran com aquell segle dinou la plena expressió del qual constitueix, així se m’apareix davant els ulls la imatge mental de Richard Wagner. Travessat per tots els trets inequívocs del seu segle, carregat de tot el seu poder, així contemplo la seva imatge. I amb prou feines puc distingir entre els meus dos amors: el que sento per la seva obra, un fenomen tan magníficament equívoc, sospitós i irresistible com qualsevol altre en el món de l’art, i el que sento pel segle durant el qual va viure la seva vida inquieta, perseguida, turmentada, posseïda i incompresa, i en el qual, en un esclat de glòria, va morir».
Per a Thomas Mann (1875–1955), la figura de Wagner va ser el símbol perfecte del segle XIX. A la seva música, teixida amb harmonies trencades i sostingudes tensions dramàtiques, hi escoltem la nostàlgia decimonònica d’un ideal perdut, d’un món que un dia va ser complet i que no tornaria mai més. L’any 1933 esdevenen dos fets d’importància disparella: Hitler assumeix el poder i Mann publica aquest monogràfic. Potser estiguem, llavors, davant l’última mirada ingenua que algú va dedicar a la figura de Wagner, tacada d’ençà per l’ombra del nazisme. I potser fos la prosa magistral de l’autor de La muntanya mágica l’única capaç de copsar en la seva totalitat la grandesa d’una de les últimes figures del romanticisme alemany i del seu idealisme, que el segle XX va destruir per sempre.
